Baby no more
Els VV.AA. marxen deixant el pavelló ben alt, després de deu anys en què han demostrat que és viable fer un teatre estètic de text a casa nostra, d'aires centreeuropeus. 'Baby no more' és una obra expansiva, que parla d'ells, d'aquesta dècada, però que també va sobre la joventut que se'n va i de les dificultats que ha hagut de travessar una generació que acaba de superar la trentena i que no ha gaudit d'un panorama artístic gaire lluït. Tot comença amb una mena tràiler entrant a la sala Tallers del TNC, buidada de grades i amb el públic escampat per l'espai. A dins del camió hi ha una conversa. Un cop aparca, comença el xou. Clara Aguilar, Max Grosse Majench, Elena Martín i Laura Weissmahr aviat surten a escena. Marc Salicrú condueix el vehicle. Són ells, els VV.AA., amb Anna Serrano que s'ha quedat aquesta vegada enrere, entre bastidors, per dirigir la peça des de fora. Els acompanyen dos intèrprets que han col·laborat altres vegades amb el col·lectiu, Marc Cartanyà i Sandra Pujol. Al seu voltant, el públic, peça clau del xou. Una peça rodona, immersiva, on tothom s'ho passa pipa I tots jugaran a transvestir-se, parlaran del pas del temps, de com eren i com són, dels projectes fallits. Aniran enrere, als seus inicis, quan es volien menjar el món (“girarem per Europa!”, pensaven). Fins i tot als inicis dels inicis, quan es va redactar la Constitució espanyola, en una escena memorable, només superada per la de Martín i Pujol fent de marit i muller dalt del tràiler. La metàfora
